DUBLÍN DES DE DALT

Era un dia plujós, tot tenia un color fosc, la pluja havia mullat es teulades i el paviment de la ciutat.
Mirant a l'horitzó tot sembla un caos, si t'hi fixes hi ha milers de cases i edificis tots molt junts, com si volguessin fugir del fred escalfant-se entre ells.

Si segueixes la línia on se separen la ciutat i el cel, més o menys a la meitat d'aquesta línia, hi ha una punta que sobresurt per sobre de tots quests edificis, com si fos una espasa alçada a l'aire.

Al centre de la imatge també podem observar una teulada d'un color verd clar, que es pot veure a simple vista, ja que el seu color contrasta amb la resta de la ciutat, feta de colors foscos.

Des d'allà dalt tot era minúscul: recordo haver de fixar molt la vista per veure cada petit detall que la ciutat de Dublín deixava a l'aire.

És una ciutat perfecta per visitar, ja que mai s'acaben les coses per poder veure, sempre hi ha petits racons que et poden arribar a sorprendre més que els llocs més coneguts i famosos.



ciutat de Dublín vista des de la fàbrica Guinness

Pastís de fruites

Ja ha arribat l'estiu, i ja tenim totes les caixes de la mudança a la nova casa, ara només ens falta conèixer la zona i presentar-nos als veïns.

La meva mare ha proposat de convidar els veïns a fer el cafè a casa i així passar una estona amb ells.
M'ha demanat que l'ajudi a preparar quatre coses per berenar, ella te la intenció de fer un pastís de fruites per berenar i m' ha dit que jo mentrestant prepari els cafès.

He agafat el bol de les fruites per poder posar-lo a la taula, ja que allà on era em molestava per poder fer els cafès.

Al agafar-lo no he vigilat gaire i m'han caigut les fruites a terra! Seguidament ma mare em diu:
-Recull-ho tot i deixa-ho com estava abans, i no em toquis la pera que  la vull utilitzar pel pastís!

Ressenya pel·lícula

 

FITXA TÈCNICA

Títol: La família Bélier
Director: Eric Lartigau
Repartiment: Lourane Emera, Karin Viard, François Damiens, Luca Galberg, Roxane Duran
Any i país: 2014/ França
Música: Evgueni Galperine, Sacha Galperine


La família Bélier és una conèdia , i també conté parts musicals que tenen un paper important. En aquesta pel·lícula podem veure com és el dia a dia dúna família de sordmuts.
Aquesta obra va sobre una família la qual el pare, la mare i el germà petit són sordmuts, tots menys la Paula, que és la germana gran. La Paula té un do especial per cantar, i ho fa a la coral de l'institut.
El seu professor li diu d'anar afer un examen a París per entrara a una escola de cant, al principi ella no hi vol anar perquè no vol deixar a la seva família sola, ja que creuen que no podran guanyar les eleccions del poble sense ella. La família Bélier ven formatges, ja que té una granja.
Al final la Paula fa l'examen i entra a l'ecola de cant a París.


La pel·lícula és molt intressant i molt entretinguda de veure, i et permet veure la vida d'aquesta família i dels diferents membres.
Ttrobo que és una pel·lícula molt bona de la qual pots apendre moltes coses, i crec que això és el que té com a objectiu.
Tots els actors han sapigut interpretar els seu papers, sobretot la Paula, ha sabut interpretar totes les escenes de manera que semblen reals.

La pel·lícula ha volgut transmetre aquest pas de ser adolescent a ser ja un adult, i tenir més independència dels pares, i crec que el tema l'ha tractat amb bastanta delicadesa.
Finalment és una pel·lícula que l'haurien de veure tots els adolescents i aprendre una mica d'ella.

 

EL TEMPS LLIURE, EN TENIM?

 

Avui en dia, la gent a partir de l'adolescència no acostuma a tenir temps lliure, ja sigui perquè fan esport, estudien ,dinars familiars...

Personalment, considero que hauríem de tenir més temps lliure, perquè només tenim temps per sortir amb els amics un cop cada dues setmanes més o menys i la majoria de vegades és per culpa dels deures o exàmens que hem d'estudiar, o simplement perquè hem d'entrenar perquè ens estem preparant per a una competició important.

De vegades no tenir temps lliure també és culpa d'un mateix perquè no sabem organitzar-nos o gestionar-nos el temps que tenim amb les coses que hem de fer.

No obstant tot això, per una altra part està bé estar ocupats i tenir una rutina del dia a dia, perquè crec que això ajuda a organitzar-te millor i a tenir uns hàbits d'aquí a uns anys.

Tanmateix, seria bo tenir temps lliure i sortir més amb els amic perquè t'ajuda, almenys a mi, a desconnectar de tot i oblidar-te de la pressió durant un moment i després concentrar-te més quan ho necessites.

CARTA DE COMIAT

Benvolguda,
Em fa molt mal deixar-te, creu-me, me fa molt i molt mal, però no tinc més remei, m'he d'acomiadar de tu.

Amb tu he viscut la gran majoria de la meva infància, els millors moments, les millors experiències...
Encara que també hi he viscut males experiències, tu sempre has estat allà quan et necessitava.
Et deixo amb moltíssims records viscuts amb tota la família i amics, sempre que amb les amigues hi fèiem festes o quedades, volien venir amb tu, perquè deien que eres la més gran i maca.

No crec que en pugui trobar a cap com tu, perquè tot el viscut aquí no ens ho treu ningú, perquè porto aquí tota la vida, des del primer dia després de néixer. Jo crec que això és que m'ha fet estimar-te tant i tan. Prometo no oblidar-te mai i intentar passar per davant teu per visitar-te sempre que pugui.

Una abraçada, estimada casa!
Alba.

MARIA, ETS TU?

Jo, la Gina, adolescent de 16 anys, vaig haver d'anar a casa de la meva millor amiga a portar-li una sopeta ben calenta, ja que estava malalta i amb febre.

Un cop a casa de la amiga, vaig començar a sentir uns crits, vaig sentir com la meva millor amiga, la Maria, cridava desesperada, i al cap d'una estona també vaig sentir la veu d'un home.
Jo, molt espantada, vaig pujar les escales i vaig entrar a l'habitació de la Maria. Tot semblava estar en ordre, l'únic que hi havia d'estrany era la cara de la Maria: estava molt canviada.
Em vaig apropar al llit a deixar-li la sopa calenta a la tauleta, em  vaig asseure a l'extrem del llit i vaig començar a parlar amb ella mentre li anava donant culleradetes de sopa. Mentre parlàvem em vaig adonar de que tenia la veu molt diferent, semblava la veu d'un home, però vaig pensar que era normal a causa de la febre i mal de coll.

Al cap d'una estona vaig sentir la veu d'una noia cridant, la veu que sentia sí que semblava la de la Maria. Vaig obrir l'armari i allà hi era la Maria, amb una cord alligada a les mans i una altra als peus; em vaig girar per veure qui era el que estava estirat, però no hi havia ningú. Havia marxat corrents amb una bossa plena de diners i de joies. Vaig baixar les escales per intentar atrapar-lo, però corria  massa i no vaig poder agafar-o, però per sort un cotxe de policia passava per davant i aquests si que van poder atrapar el lladre.
Al final després de l'ensurt tot va acabar bé, amb la Maria al llit prenent la sopera que jo li havia portat.

D'AQUÍ A DEU ANYS JO...

És possible que d'aquí a deu anys tot hagi canviat. Possiblement encara estigui estudiant, ja que vull fer la carrera de medicina i és bastant llarga i complicada. Pot ser que estudiï a alguna Universitat de Barcelona o de Vic, mentre visc en un pis propi o compartit amb alguna altra estudiant.

Per poder-me pagar el pis treballaré els caps de setmana i els estius i , si Déu vol, guanyaré al menys els diners necessaris.

Pot ser que en el meu temps lliure faci alguna activitat d'esport: anar al gimnàs, sortir a córrer, anar a nedar...

Al Nadal i a l'estiu m'agradaria viatjar, encara que sigui estar fora una setmana amb alguna amiga, família o parella.

Si Déu vol, els meus pares seguiran estant i podré seguir celebrant tots els aniversaris amb ells i els meves germanes. Espero que de tant en tant ens ajuntem tota la família, tiet, cosins, a casa i passar una bona estona.

Possiblement, també seguiré conservant algun dels amics que tinc ara i intentaré quedar amb ells de tant en tant per anar a dinar o sopar.