EL TEMPS LLIURE, EN TENIM?

 

Avui en dia, la gent a partir de l'adolescència no acostuma a tenir temps lliure, ja sigui perquè fan esport, estudien ,dinars familiars...

Personalment, considero que hauríem de tenir més temps lliure, perquè només tenim temps per sortir amb els amics un cop cada dues setmanes més o menys i la majoria de vegades és per culpa dels deures o exàmens que hem d'estudiar, o simplement perquè hem d'entrenar perquè ens estem preparant per a una competició important.

De vegades no tenir temps lliure també és culpa d'un mateix perquè no sabem organitzar-nos o gestionar-nos el temps que tenim amb les coses que hem de fer.

No obstant tot això, per una altra part està bé estar ocupats i tenir una rutina del dia a dia, perquè crec que això ajuda a organitzar-te millor i a tenir uns hàbits d'aquí a uns anys.

Tanmateix, seria bo tenir temps lliure i sortir més amb els amic perquè t'ajuda, almenys a mi, a desconnectar de tot i oblidar-te de la pressió durant un moment i després concentrar-te més quan ho necessites.

CARTA DE COMIAT

Benvolguda,
Em fa molt mal deixar-te, creu-me, me fa molt i molt mal, però no tinc més remei, m'he d'acomiadar de tu.

Amb tu he viscut la gran majoria de la meva infància, els millors moments, les millors experiències...
Encara que també hi he viscut males experiències, tu sempre has estat allà quan et necessitava.
Et deixo amb moltíssims records viscuts amb tota la família i amics, sempre que amb les amigues hi fèiem festes o quedades, volien venir amb tu, perquè deien que eres la més gran i maca.

No crec que en pugui trobar a cap com tu, perquè tot el viscut aquí no ens ho treu ningú, perquè porto aquí tota la vida, des del primer dia després de néixer. Jo crec que això és que m'ha fet estimar-te tant i tan. Prometo no oblidar-te mai i intentar passar per davant teu per visitar-te sempre que pugui.

Una abraçada, estimada casa!
Alba.

MARIA, ETS TU?

Jo, la Gina, adolescent de 16 anys, vaig haver d'anar a casa de la meva millor amiga a portar-li una sopeta ben calenta, ja que estava malalta i amb febre.

Un cop a casa de la amiga, vaig començar a sentir uns crits, vaig sentir com la meva millor amiga, la Maria, cridava desesperada, i al cap d'una estona també vaig sentir la veu d'un home.
Jo, molt espantada, vaig pujar les escales i vaig entrar a l'habitació de la Maria. Tot semblava estar en ordre, l'únic que hi havia d'estrany era la cara de la Maria: estava molt canviada.
Em vaig apropar al llit a deixar-li la sopa calenta a la tauleta, em  vaig asseure a l'extrem del llit i vaig començar a parlar amb ella mentre li anava donant culleradetes de sopa. Mentre parlàvem em vaig adonar de que tenia la veu molt diferent, semblava la veu d'un home, però vaig pensar que era normal a causa de la febre i mal de coll.

Al cap d'una estona vaig sentir la veu d'una noia cridant, la veu que sentia sí que semblava la de la Maria. Vaig obrir l'armari i allà hi era la Maria, amb una cord alligada a les mans i una altra als peus; em vaig girar per veure qui era el que estava estirat, però no hi havia ningú. Havia marxat corrents amb una bossa plena de diners i de joies. Vaig baixar les escales per intentar atrapar-lo, però corria  massa i no vaig poder agafar-o, però per sort un cotxe de policia passava per davant i aquests si que van poder atrapar el lladre.
Al final després de l'ensurt tot va acabar bé, amb la Maria al llit prenent la sopera que jo li havia portat.

D'AQUÍ A DEU ANYS JO...

És possible que d'aquí a deu anys tot hagi canviat. Possiblement encara estigui estudiant, ja que vull fer la carrera de medicina i és bastant llarga i complicada. Pot ser que estudiï a alguna Universitat de Barcelona o de Vic, mentre visc en un pis propi o compartit amb alguna altra estudiant.

Per poder-me pagar el pis treballaré els caps de setmana i els estius i , si Déu vol, guanyaré al menys els diners necessaris.

Pot ser que en el meu temps lliure faci alguna activitat d'esport: anar al gimnàs, sortir a córrer, anar a nedar...

Al Nadal i a l'estiu m'agradaria viatjar, encara que sigui estar fora una setmana amb alguna amiga, família o parella.

Si Déu vol, els meus pares seguiran estant i podré seguir celebrant tots els aniversaris amb ells i els meves germanes. Espero que de tant en tant ens ajuntem tota la família, tiet, cosins, a casa i passar una bona estona.

Possiblement, també seguiré conservant algun dels amics que tinc ara i intentaré quedar amb ells de tant en tant per anar a dinar o sopar.

AUTORETRAT

El meu nom és Alba Hernández i tinc 15 anys. Físicament sóc baixeta, ni gaire prima, no gaire grassa, porto els cabells bastant llargs i tinc els ulls marrons.

Sóc una nena bastant tímida quan no tinc confiança en algú, però un cop agafada la confiança, em considero bastant divertida, i també crec que sóc de les persones en qui es pot confiar.
Sóc bastant humil, no sé dir que no, faig el que pugui pels altres, i això a vegades també pot portar problemes.

Un altre defecte que tinc es que sóc bastant negativa, sempre penso el pitjor que pot passar.
M'agrada molt la música, escolto una mica de tot, però la música clàssica i el rock no m'agraden gens.
També m'agrada sortir amb els amics, anar al cinema o llegir un bon llibre.
Visc en una casa a Lliçà d'Amunt amb el meus pares i les  meves dues germanes, però en un futur m'agradaria tenir casa pròpia i ser feliç com ho sóc ara.